Realización de un Bodegón

2011-03-14T11:06:00.000-07:00

A petición de mis dos compañeros Estefanía y Alberto, yo, Marina, cuelgo la ppo que entregamos el día 29 de noviembre del 2010. Lo sé, he tardado mucho tiempo para colgar la información i también se que no hay excusas que valgan entonces no diré nada más, solo iré al grano.

Rafa Badía nos pidió hace bastante tiempo que realizáramos dos bodegones para la clase de Lectura. Éstos dos debían contener los mismos elementos, el primero compositivamente tendría que ser equilibrado, el segundo, no. Ambos bodegones debían cumplir diferentes características: imágenes en color, los elementos sólo podían ser frutas, verduras o flores, el fondo del bodegón neutro y sin fin, la iluminación suave y frontal, y por último teníamos que tener en cuenta el peso del color, la forma y la distribución a partir de un eje central imaginario.

A partir de lo que nos pedía realizamos nuestros bodegones:

Bodegónes de Estefanía:

Bodegones de Alberto:

Bodegones de Marina:

2009-09-30T04:37:00.000-07:00

GORGAS DEL LLECH

El día 24 de setiembre Juanjo y yo salimos de Gavà a las 22:00 horas en busca de del barranco Llech en el sud de Francia o en Catalunya Nord. Me paso casi todo el trayecto durmiendo, llegamos hacia las 00:30 a la región de PRADES a un pueblo cerca del barranco para dormir allí. Al día siguiente nos despertamos pronto ya que habíamos quedado con mi hermano y dos amigos suyos para hacer el descenso juntos.

Hacia las 9 de la mañana nos aproximamos hasta el barranco y empezamos el descenso,sin duda es uno de los barrancos más bonitos y divertidos de los Pirineos, con numerosos toboganes, muchos saltos y mucha agua. Hay que destacar el primer rapel o el tobogán de 15 metros y la lanzadera con 4 metros de tobogán y 8 de salto, todo fue espectacular. Es un barranco que descendería una y otra vez sin cansarme, tiene solo 1 rapel obligado y la posibilidad de hacer muy buenos saltos.

Acabamos el barranco relativamente pronto (hacia las 12-12:30) y ahora sólo falta el regreso hasta el coche siguiendo una serie de marcas azules.

L'Índia'09

2009-09-01T15:13:00.000-07:00

L'ÍNDIA PAÍS DELS MIL COLORS I OLORS

M'agradaria estrenar el meu blog fent unes quantes pincellades del que va ser el meu viatge a l'India, una experiència inolvidable i alhora em va servir per trobar-me a mi mateixa.

Quants cops, segur que ens hem preguntat sobre la realitat del món subdesenvolupat i probablement ens hem qüestionat també si hem d’implicar-nos en intentar ajudar a aquests països pobres, tan plens de dificultats… Això si, estic quasi segura que cadascú de nosaltres, d’una manera o d’una altre, creiem en la solidaritat.

Darrerament he tingut un sentiment molt poderós de voler ajudar al dèbil i ,potser en un gest un xic egoista però al mateix temps sincer, sumar una nova experiència en la meva vida. Fa poc menys d’un any, vaig prendre una decisió: ser cooperant d’alguna ONG. Ara passat un temps, puc assegurar que de moment ha estat una de les millors iniciatives que he pres.

Àfrica, Sud-Amèrica, India...Encara no sabia a quin lloc acabaria anant. Però mentre debatia aquests interrogants, em va començar a arribar informació sobre l’Índia, vaig informar-me d’algunes ONG’s com Calcuta Ondoan, la Fundació de Vicente Ferrer o la Fundació mateixa de mare Teresa de Calcuta. Realment informar-me sobre aquestes possibilitats em va ser d’un gran interès i em va captivar tant que a partir d’aquell moment,prenent la decisió amb tres amics meus, vaig tenir clar el meu destí: L’Índia. Era perfecte per al meu somni: una altre religió, una altra forma de viure, una altra cultura, en definitiva, un món nou.

El viatge el vaig emprendre amb tres amics meus, a dos, la Núria i l’Oriol, els coneixia ja que som monitors del mateix centre de colònies i tenim una bona relació, la tercera persona la vaig conèixer abans del viatge. Estàvem convençuts de fer aquest viatge i varem prometre que qualsevol problema que tinguessin, encara que fos petit, ens ajudaríem per tal d’agafar més força a l’hora de viure la nostre experiència.

Però si no ho vius, si no sents amb el cor el que hi ha allà, si no intentes comprendre l’incomprensible, si no jugues amb els nens al carrer en comptes de donar-los diners, si no neteges als malalts, si no ajudes a una mare, si no al·lucines que hi hagi tanta gent netejant-se al carrer, dormint al carrer, si no agafes trens o autobusos carregats de persones, si no estàs allà, no es pot comprendre. Va ser per a mi una experiència del cor i no del coneixement.

A aquella gran ciutat he viscut experiències a la vegada boniques, tristes i impressionants. Et dones compte que sempre hi ha persones disposades a donar–se als demes; de mil maneres diferents, però totes elles iguals de vàlides. Des de el moment que vaig posar peu a Calcuta la meva ment es va transformar. Per res la meva preparació interior, les meves idees prefabricades, servien.

El meu primer impuls després de ser testimoni visual de la pobresa a Calcuta, va ser sortir corrent de tornada a Catalunya i oblidar-me de tanta misèria humana. Aquestes ganes de fugir em van durar dos dies, aquestes 48 hores van ser molt dures, però vaig combatre amb força, els meus desitjos egoistes d’abandonar-ho tot i tornar a casa. Van ser dos dies en el que més que ajudar, segur que vaig destorbar, dos dies en els que no comprenia que al esforçar-me jo mateixa per donar-ho tot, donar-me a mi mateixa, als demés, no només els feia bé a ells, sinó que em destrossava a mi mateixa, els meus esquemes es van fer miques. Però on millor que a l’Índia per tornar a néixer o almenys per créixer com a persona.

Un calfred em va recórrer tot el cos i la meva ànima es va començar a afeblir-se. L’espectacle continu que vaig descobrir era tràgic. Quantitats d’indigents intentant sobreviure . La mirada de les mares t’estripa el cor, la dels nens se’t queda impregnada a la retina sense que desaparegui ni en els teus somnis, o et retornen amb més força. Aquells nens que es conformen amb el teu somriure que per a ells és un món, es senten rebutjats per la societat, degradats fins a extrems considerables en la seva dignitat com a persones. Veure la gent disputar-se les deixalles dels abocadors junt amb les rates, era tot dramàtic. Estava envoltada de sofriment, dolor, desigualtat i horror.
M’ha quedat gravada tanta pobresa, tant dolor i totes les meves vivències les vull compartir amb totes aquelles persones que vulguin llegir aquest treball.

La gent sensible que alguna vegada pugui ser testimoni directe del que vaig viure i veure segurament sofrirà de ràbia i frustració davant de tanta misèria, sobre tot al principi, fins que Calcuta se’t posa sota la pell i es figui amb nosaltres. Una vegada superats (o assimilats) aquests obstacles, aquesta experiència es converteix en la més meravellosa i enriquidora que mai es pot somiar.

Vaig tornar al món “ric i civilitzat” que em va tocar, per sort, al néixer, però part de mi es va quedar allà i no vol tornar ni tornarà mai més. L’altre part lluitarà per conscienciar als demès que hi ha en una part del món, persones com nosaltres que han de tenir els mateixos drets. Calcuta ja forma part de mi, això ningú m’ho pot treure, em tranquil·litza saber que Calcuta sempre estarà allà i confio plenament que podré tornar-hi.

La gent que viu allà, només necessita que la resta del món els vegi, els miri i els presti una mica d’atenció. Només amb això es canviaria la vida i el futur de milers de persones, sobretot de nens, que sens dubte són el motor de l’esperança d’un país que existeix, que es vol despertar, que pot compartir amb tots la seva extraordinària riquesa humana i espiritual, l’Índia. Desitjo que a través de la meva experiència hi hagin persones que si no sabien això, tinguin la sort de descobrir-ho. Entre tots podem alleujar tant dolor i marginació amb esperança, treball i valor.

Gràcies a...

Tots els que m’han acompanyat a aquest viatge inoblidable, especialment a l’Oriol, a la Nuria, a la Laia, a la Marta, a la Vane, a l’Ana i a en Carles, als voluntaris que vaig conèixer allà, a la gent de l’Índia que m’ha ensenyat tant, als nens ,que tot i les condicions en les que viuen, mai deixen de somriure.

També als meus familiar i amics que gràcies a ells m’han donat força per anar a Calcuta.

I per últim a la gent que des de Barcelona ha posat un granet de sorra per fer-ho possible.

Se atormenta una vecina

Realización de un Bodegón

L'Índia'09